Per un voluntariat com a procés, no com a moment
«He après més d’ells que ells de mi», diu la típica frase post experiència de voluntariat. L'expressió, sincera, reflecteix la construcció d’unes expectatives, fruit del desconeixement del gresol de realitats que existeixen al món i d’un desig honest d’ajudar i servir.
Aquest contacte directe amb altres realitats és el que provoca, la major part de les vegades, que les experiències de voluntariat siguin memorables i que les persones que hi han participat recordin aquelles tres setmanes, un mes, sis mesos o un any com una “etapa” plena d’aprenentatges, fins i tot quan, també en la majoria dels casos, una setmana —o dues, o un mes— després se substitueix la calma apresa pel desig àvid d’immediatesa; la senzillesa, pel consum desmesurat, i l’escolta, per l’anhel de protagonisme.
Sens dubte, tot plegat és fruit de la societat capitalista en què vivim i de la qual és difícil escapar. Viure-hi ens condueix sovint a aquestes incongruències. És això el que fa que el voluntariat esdevingui, per a alguns, una tendència o una tècnica de flirteig a les plataformes, cosa que desvirtua els fins que el motiven.
Davant d’això, per què hauríem de continuar promovent el voluntariat? Com podem escapar d’aquestes dinàmiques que desmereixen, desprestigien i rebaixen el bé que es pretén aconseguir? La resposta, crec, seguint les paraules d’un germà marista, rau a ser capaços d’explicar i entendre la diferència entre fer voluntariat i ser voluntari. El primer cas, com una experiència puntual; el segon, com un estil de vida. Aquest darrer s’exerceix dia a dia i, malgrat les pròpies incongruències en què ens fa caure la societat en què vivim, planteja constantment la manera d’ajudar, ja sigui a Tanzània, Colòmbia, el Paraguai o a Barcelona.
Aquí rau el veritable valor transformador del voluntariat: la seva capacitat d’afrontar la violència en totes les seves formes, no només la que afecta l’infant desvalgut al Paraguai, Bangladesh o Tailàndia, sinó també la que pateixen els migrants que viuen l’exclusió o les dones que pateixen violència en qualsevol ciutat de casa nostra.
El planeta actual, i el del futur, ens reclamen aquesta transformació. Fem-la possible.
Diego Aguilar, responsable del departament de projectes de SED Catalunya
